Cerca en aquest bloc

dilluns, 28 de maig de 2012

La família, motor principal de l'educació de la mainada

He rebut un email  de la família de l'Àlex G.  que m'ha fet pensar i que, conjuntament amb l'Eli i l'Octavi hem decidit publicar perquè pot servir d'ajut a més d'un pare, d'una  mare i d'una mestra


Bon dia Montse,

Avui segurament hauràs vist que l'Àlex no portava fets els deures. Només volia avisar-te que forma part d'una nova estratègia que l'Octavi i jo estem intentant aplicar amb ell.

Ja fa una temporada que ens adonem que per a que faci una cosa has d'anar darrere d'ell i ser bastant insistent, perquè sempre troba alguna cosa millor que fer que la que nosaltres li diem que ha de fer (amb els deures no passa sempre així). Com que veiem que s'està començant a fer gran i creiem que ja és el moment que comenci a responsabilitzar-se de les seves coses i les seves obligacions, hem arribat a la conclusió que d'ara en endavant, li direm les coses una vegada, li recordarem una segona si fa falta (sempre explicant-li els beneficis que li aportarà el fer les coses bé) i després del recordatori, deixarem que sigui ell el que s'organitzi i distribueixi el seu temps.

Potser et sona una mica dur però creiem, després de parlar-ho, que de ben segur d'aquesta manera aprendrà a que s'ha de responsabilitzar de les seves coses, encara que en més d'alguna ocasió el no fer-ho li suposi endur-se alguna frustració. Per a que et serveixi d'exemple, els dimecres i els divendres ha d'anar a futbol. El transport passa per casa a les 18:45 hores. Quan arriba a casa sempre troba alguna cosa millor que fer que canviar-se de roba i arribar a punt a la parada. Fins ara, si perdia l'autocar sempre el portava jo en cotxe, fins que ha arribat un moment que analitzant-ho, ens hem adonat que si no deixem que visqui el fet de predre el transport com una petita frustració, mai sabrà apreciar l'esforç que implica l'haver de portar-lo.


No cal que et diguem que tot i haver pres aquesta decisió, estarem al seu costat per tot allò que necessiti. La nostra intenció és només ajudar-lo a que es faci gran. Esperem que  funcioni!

 Jo he contestat, entre d'altres coses,  que la família és el pal de paller de la nostra societat i que si tothom ho fes així, el món aniria millor.

Ja fa dies que tinc pendent una entrada per felicitar als nens i a les nenes de primer perquè s'estant fent grans. Però en la mateixa entrada... també desitjo escriure allò que l'equip de cicle ha observat, per exemple a les colònies, i que caldria  un cop de mà de les famílies,  per ajudar-los  a  créixer amb més autonomia i autoestima. Els hi faríem un gran favor! Envoltar-los de coto-fluix i no fer-los-hi fer allò que sols poden fer és una inconsciència força gran.

Gràcies  Eli i Octavi per la oportunitat que m'heu donat de poder treure a la llum algunes de les coses que penso.
Montserrat Escorsa

2 comentaris:

  1. A casa me diuen les coses deu vegades i jo... res. I a la de deu s'enfaden i me castiguen.

    A mi me criden set vegades i a la setena baixo a fer el que em diuen.

    A mi cinc o sis vegades i després ho faig. Però a vegades faig les coses sense que m'ho diguin. llavors em sento molt bé.

    Quan la mare té molt sopar per fer me diu a mi que l'ajudi i jo no la crec. Llavors a la segona s'enfada i em pica el cul. Em sento malament. La properas vegada penso que he de creure de seguida.

    A mi a vegades les coses me les han de dir tres vegades.I a la tercera si no ho faig em castiguen sense poder veure coses que m'agraden a la nit, com alguns dibuixos.

    Quan la meva mare té molta feina per fer jo l'ajudo i després faig els deures sola.

    Jo quan me'n vaig a dinar faig els deures i a la tarda quan tinc entrenament de la bici hi vaig. no m'han de dir fes els deures, els faig sola.

    Que a mi sempre m'ho han de dir un munt de vegades. A vegades quan la mare o el pare me criden quan estic al jardí no faig cas. Em sento malament quan em criden perquè no vull fastidiar-los però ho faig-. Les noves lleis estan molt bé i faré les coses quan m'ho diuen i si no m'ho diuen les faré igual.

    Faig les coses quan compten fins a tres. Un dia em van castigar una setmana sencera sense veure el canal que m'agrada. Jo vaig pensar que m'avorriria.

    A mi em criden onze vegades i no sé i llavors ja estic castigat sense els canals que m'agraden a mi.

    A mi m'ho diuen quatre vegades! Perquè quan no m'agrada que me cridin gaire me quedo al llit allí estirat. I a la cuarta baixo a veure la tele i me diuen que vagi a dalt perquè no he fet cas a la primera. Quan ajudo em sento bé, quan faig cas també.

    A mi me criden tres vegades i si no ho faig a la tercera me castiguen sense tele, ordinador i música. Jo penso que he de millorar.

    ResponElimina
  2. Acabo de llegir el correu dels pares de L.Àlex Garcia,i veig que tots patim del mateix "mal".


    M'afegeixo a la seva opinió, ja que nosaltres
    a casa ho tenim comprovat: si no es creu a la primera, pots intentar-ho una segona, però a la seguent ja venen les conseqüències (sense la tele,
    sense anar a la piscina, sense jugar una estoneta a la nit...) perquè si no es va escalfant l'ambient i tots són crits i acabem tots enfadats.
    La millor manera d'evitar tot això es posar aquesta norma, us asseguro que a la llarga aprenen a creure a la primera,(de vegades encara es despisten)
    però veig que es l'única manera que ens entenem , encara que de vegades em sap greu que es perdin moltes coses de les que podrien gaudir, però
    suposo que forma part de l'aprenentatge, no se si ho fem bé o no , però a nosaltres ens va molt bè,una abraçada per tots,Eva i Dani,pares de L.Abril

    ResponElimina

Recordes?

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...